El terme amb què els romans designaven l'estiu és aestās (acu. aestātem), del qual provenen el francès été i l'italià estate (el castellà estío i el català estiu són hereus d'un derivat d'aquest mot, aestiuum tempus, el significat del qual és 'temps estiuenc'). Aquest mot es remunta a una arrel protoindoeuropea *h₂eydʰ- 'cremar, foc'. Hi ha múltiples hereus d'aquesta veu, des de l'antic irlandès áed que manté el sentit original (també el grec antic αἶθος), fins al llatí aedēs 'temple, santuari, cambra' (en plural, aquest mot significa 'casa, habitatge'). Aquest canvi de significat es pot explicar pel fet que, originalment, volia dir 'llar de foc' i, posteriorment, prengué el sentit d'indret on hi ha una llar de foc, és a dir, una cambra o una casa. Altres llengües, com el sànscrit एध (édha), han evolucionat cap al significat de 'combustible, llenya per a fer foc' o, com el protogermànic *aidaz (> antic anglès ād 'id.'), han pres el sentit de 'pira funerària'. Podem observar que tot i els canvis experimentats per aquest mot en algunes llengües, els significats giren entorn de la idea de 'foc' o de 'calor', per tant no és extrany que, tal i com s'apuntava a l'inici de l'entrada, en alguna d'elles hagi passat a designar l'estació més càlida de l'any. Així doncs, el mot estiu significaria 'l'estació que crema'.
