4. Dins de les llengües eslaves, aquesta arrel indoeuropea
sobreviu en el mot que designa la femella, a saber, сука (súka)
en rus i ucraïnès i suka en polonès,
txec, eslovac i serbocroat. Tots ells procedeixen d’una antiga veu *sǫka que hauria estat manllevada per l’hongarès amb la forma szuka. El terme kutya, que designa el mascle en aquesta darrera llengua, també és
d’origen eslau. La forma que impera arreu dels
territoris de parla eslava és *pь̃sъ. D’ella en són hereus el rus i el bielorús пёс; l’ucraïnès, el búlgar i el macedoni пес; el serbocroat pas;
l’eslovè, el txec i l’eslovac pes; el
polonès pies; el sòrab pjas, pos o psyk. L’origen
darrer d’aquest terme és incert, tanmateix hom ha proposat tres teories. La
primera el connectaria amb l’arrel protoindoeuropea *peyḱ- ‘pintar, marcar’, el que implicaria el canvi
semàntic de ‘tacat’ a ‘gos’. La segona teoria ens porta a l’arrel *speḱ- ‘mirar, observar’. Finalment, la tercera relaciona
el nom d’aquest animal amb la principal activitat que realitzava, a saber, la
custòdia dels ramats, ja que aquesta aproparia el mot eslau al sànscrit páśu ‘bestiar’.
5. En el cas de les llengües bàltiques, hem de destacar la preeminència
de l’arrel protoindoeuropea. Així doncs tenim el lituà šuo, el letó suns i el prussià
sunnis que provindrien tots del
protobaltoelau *śwō,
*śun-.
6. En germànic impera la forma comuna a l’àmbit indoeuropeu, ja que les
úniques llengües que se n’allunyen són l’anglès i l’escocès amb les formes
onomatopeiques dog i dug. Fem-ne un recorregut: l’alemany Hund; el neerlandès hond; el frisó hûn; el
suec, el danès i el noruec hund;
l’islandès i el feroès hundur; el
gòtic hunds. Finalment, l’anglès hound i l’escocès hoond designarien un tipus específic de gos, concretament, el gos
de caça. Totes aquestes formes provenen del protogermànic *hundaz.
7. Tan bon punt arribem a les llengües romàniques, ens adonem que la
successió de cognats de la majoria de formes que hem repassat fins ara és
contínua. En romanès trobem la veu câine,
en istroromanès căre, en
meglenoromanès cǫini, en friülà cjan, en romanx chan
/ chaun / tgan, en italià cane, en sicilià cani, en occità,
en castellà, en asturià i en gallec can, en català ca, en francès
chien i en portuguès cão. Totes aquestes provenen del llatí canis
(canem en acusatiu) que, al seu torn, procedeix del protoitàlic *kō (*kwanem en acusatiu). A més a més, val a dir que l’asturià,
el castellà i el català presenten formes més comunes entre els parlants, perru,
perro i gos respectivament.
8. L’última branca que presentarem és la de les llengües celtes. En
aquest cas, val a dir que l’arrel indoeuropea és viva principalment en el
gal·lès ci, en el bretó i el còrnic ki, hereus del protobritònic *ki.
Mentre que en les llengües gaèliques, tot i que existeixen formes com cú (irlandès),
coo (manx) o cù (escocès), aquestes conviuen amb altres de més
comunes com madra (irlandès), l’origen de la qual és incert. Val a dir
que l’irlandès compta també amb el terme gadhar, nom que deriva de l’antic
nòrdic gagarr ‘gos’.
