Si examinem l'origen d'aquest mot dins de les llengües romàniques, ens adonem que la majoria dels termes provenen d'un possible substrat mediterrani preindoeuropeu que hauria sigut manllevat pel llatí amb la forma ervum 'garrofa' (> ervilha en portugués, arveja en castellà, tots dos amb el sentit de 'pèsol' i el segon amb el sentit de 'garrofa', o 'pèsol' a Amèrica), pel grec antic ὄροβος 'garrofa' i pel protogermànic *arwīts 'pèsol' (> Erbse en alemany, erwt en neerlandès o ärta en suec; tots han mantingut el sentit original d'aquest mot).
Una altra família prou nombrosa és la que descendeix del grec πίσον 'pèsol', l'origen del qual és desconegut. Aquest mot hauria passat al llatí sota la forma de pisum i d'aquí, amb nombroses variants, s'hauria mantingut viu en la majoria de les llengües romàniques: català pèsol, l'italià pisello, el sard piseddu, procedents del diminutiu pisulum; el francés pois i l'occità pese. Encara que sembli mentida, el castellà guisante comparteix ètim amb totes les formes que hem esmentat anteriorment. Tanmateix, s'ha de dir que arriba per l'intermediari del romanç andalusí biššáuṭ procedent, concretament, del llatí pisum sapidum 'pèsol saborós'. Finalment, val a dir que l'anglès, l'irlandès i el gal·lès també compten amb mots que provenen del mateix ètim llatí, aquests són pea, pis i pys respectivament.
Entre les llengües eslaves hi ha unanimitat i totes expressen aquest concepte amb un mot que remunta al protoeslau *gòrxъ 'pèsol', d'on el rus горох, el polonès groszek o el txec hrách.
En l'àmbit bàltic també hi ha consens, ja que les dues representants ofereixen termes que es remunten al protoindoeuropeu *ǵr̥h₂nóm 'gra'. Així doncs tenim el lituà žirnis i el letó zirnis. Aquests mots són cognats del llatí granum 'gra'.
Una altra família prou nombrosa és la que descendeix del grec πίσον 'pèsol', l'origen del qual és desconegut. Aquest mot hauria passat al llatí sota la forma de pisum i d'aquí, amb nombroses variants, s'hauria mantingut viu en la majoria de les llengües romàniques: català pèsol, l'italià pisello, el sard piseddu, procedents del diminutiu pisulum; el francés pois i l'occità pese. Encara que sembli mentida, el castellà guisante comparteix ètim amb totes les formes que hem esmentat anteriorment. Tanmateix, s'ha de dir que arriba per l'intermediari del romanç andalusí biššáuṭ procedent, concretament, del llatí pisum sapidum 'pèsol saborós'. Finalment, val a dir que l'anglès, l'irlandès i el gal·lès també compten amb mots que provenen del mateix ètim llatí, aquests són pea, pis i pys respectivament.
Entre les llengües eslaves hi ha unanimitat i totes expressen aquest concepte amb un mot que remunta al protoeslau *gòrxъ 'pèsol', d'on el rus горох, el polonès groszek o el txec hrách.
En l'àmbit bàltic també hi ha consens, ja que les dues representants ofereixen termes que es remunten al protoindoeuropeu *ǵr̥h₂nóm 'gra'. Així doncs tenim el lituà žirnis i el letó zirnis. Aquests mots són cognats del llatí granum 'gra'.
No hay comentarios:
Publicar un comentario